Aquí a Sonamagat tenc més ganes d’escriure. L’aire que es respira, fresc i ple d’històries d’animals o insectes, em fa recordar els moments on viviem aquí tot l’any, a la casa gran. El nisprer sempre serà l’arbre que ho representi, i la figuera la que respongui per l’hivern. Però ara és estiu, i malgrat no brilli estrella ni la lluna il·lumini la nit, sembla com si fós segur caminar enmig de les mates, i oblidar-te més fàcil.
És estrany, passen dos anys de la vida on em dic que ets tu el meu miratge, on pos tanta energía… però l’error rau en l’esforç, i supòs que no m’he sentit mereixedora suficient com per no esforçar-me a que encaixem. Sent els sons de les rates nocturnes, segurament caminant per sobre dels arbres…i sempre tenc por de que de forma inesperada n’entri una per la finestra. Pens que és un miracle que amb lo grans que són aquestes finestres encara no se m’hi hagi colat cap ésser extrany, més que els papallons que volen de nit.
També pens en tu i en que ha estat dur però després més fàcil del que pensava des-idealitzarte. I no ho dic peiorativament. Em refereixo a desfer-te de tota idea, treure’t qualsevol capa, deixar-te nu, així com ets, vius i sents la vida, sense intentar canviar-te. I t’he estimat, t’ho assegur. Simplement veig ara totes les parts que et conformen harmònicament, i no posant-ne una per davant de les altres. Intent alhora no enfadar-me massa, no agafar-ho pel costat equivocat, no pensar que tot ha estat una mentida, i que no tenc remei perquè sempre acab en el mateix parany. No, no caure tampoc en això, perquè l’amor hi ha estat. Com els cicles, com les flors que neixen i moren, la bellesa és real, simplement un dia pot acabar-se. I no volia dedicarte aquest escrit a tu, però m’ha sortit.
Per altra banda, sent que necessit llegir, perquè els meus escrits, malgrat ser sincers i possiblement fins i tot clars, han perdut el color. Perquè percceb com ja no sé accedir tant a la bellesa. Per això, vull llegir més, donar color als escrits, i també a la vida, emplenar-me de recursos, i de pas perdonar-me. Tornar a viure per a mi i des de mi, saber distingir la realitat de tu, i la fantasía dels altres.