He estat cercant últimament, i mai he trobat res dins del renou. Et busco a tu, la part de mí oblidada, que ara no arriba ni a record. Et faig patir, quan em tanco a l’habitació quadrada, que m’acompanya inclús quan surto a veure el cel. Les estrelles, la nit, són l’únic que em parla, i malgrat el cos em faci mal, per un moment et vislumbro, i em venen al cap unes paraules.
Quan em véns no sé si confiar en que et quedaràs en mí per massa temps, per això corrc cap a l’habitació quadrada, per deixar-te escrita. Avui he mirat el foc, i m’he adonat de que sempre pens que el més important està en qualque altre lloc. M’he cansat, com es cansa de dur una creu la vella ànima. No puc definir el que sóc, ni tampoc rendir-me. Caldrà seguir el camí llavors, fins que arribi l’auba.