Quan el vaig veure, sabia que era ell. S’assemblava al del somni, encara que no fós exactament igual. Però a mí això sí que m’era igual i em segueix sent igual avui dia. Hi ha persones, presències, que amaguen magnetisme més enllà de la seva pell. 

Record els llamps, els colors, blaus, negres, la melancolía…així com a ell li agradava dir-se. 

Al somni jo el curava, i ell em deia que faria el que fós per agraïr-m’ho, però l’agraïment no era necessari.

Vaig començar a caminar cap a aquella casa minúscula, de pedra mallorquina i enrevoltada de joves que semblaven models com jo. Al principi em sentia, com sempre, fora de lloc, amb la sensació de no saber el que estava fent, però amb curiositat per saber què vendria després. El primer que vaig veure s’asseia a fora, en una cadira gronxable mirant lluny, com si li importés molt poc el que passava al seu voltant. Quan vaig entrar, vaig veure com les noies es pentinaven, i vaig pensar: suposo que aviat em tocarà a mí. 

Ell no va trigar a aparèixer, però al principi no em va cridar l’atenció positivament. Duia una càmera penjada al coll, de les antigues, d’aquelles que du la gent de ciutat que de sobte pensa que és retro. Els cabells negres i brillants, molt pentinats cap enrere, amb algun cabell cap envant i un caminar irregular. Però el que més destacava no era ni tan sols ell, sinó les seves ulleres de sol tipo Màtrix, tan enormes que ocupaven la meitat de la seva cara. Em va semblar repel·lent, i vaig sentir com la sang a les meves venes es contreia, i preferia mirar a una altra banda amb judici, encara que alhora m’atreia saber què s’amagava darrere d’aquell artifici. 
La vida és com un llamp que passa enmig del cel, quan passa és intens, i quan ha passat no estàs segur de si l’has vist, com la seva targeta de visita amb el nom de melancolía.