És tan curiós, sovint pensam que ho sabem tot de nosaltres… que res ens pot sorprendre, que anem on anem podrem seguir duent la nostra capa protectora… a vegades em sent així, sobretot quan calcul la meva vida, quan l’orden sobre suposats fonaments del que ha de ser, però oblit el destí. Així me sent i així crec que es senten totes aquelles que es pensen que ja han tornat grans, o que ho han de ser. Hem de córrer, recordes? Pareix que em diuen els seus ulls, quan em vull sortir del camí, i alliberar-me d’aquest pes. No m’abandonis! Em diuen, encara que al fons pensen un “ja t’ho faràs”.
Avui quan parlava amb una al·lota de la qual mai record el nom, ah sí, l’E****; ho he vist tan clar… totes les frases afirmatives, suposadament segures però estancades en preceptes sobre els pares, l’estabilitat… ja és la segona amiga que tenc que és així i porta aquest discurs com qui porta un tanc al damunt, i ho veig: segur que això em diu coses de mí.
Això és perquè l’estimat control, vé a visitar-me.
No deixar anar.
Mai deixar anar.
No acceptar el final.
I on m’ha duit això? A veure com els altres avancen i jo em sent pesada…com un tronc. Només m’alleugereixo quan ball, o quan ric molt sense vergonya d’allò que jo mateixa puc estar explicant.
Ai les vides joves, que n’esteim al fons, de perdudes.