N’hi ha que viuen la vida, escrivint el seu propòsit amb cada racó que tenen de la seva pell. I n’hi ha que la contemplen, muds, potser meravellant-se, però sempre darrere d’un vidre.
Jo m’he cansat del vidre, m’he cansat de justificar el que sóc, d’intentar explicar el que no es pot explicar, i en canvi només pot experimentar-se. Cada dia més entenc que la vida s’ha de viure, sense importar les conseqüències, no existeix conseqüència, només brillantor després d’inhalar l’aire que ens regala cada moment. No existeix moment per la petitesa, per això els que es senten petits s’amaguen. Només hi ha grandesa a la vida, i una petita flor és gran, perquè forma part del regal. No existeix un lloc on jo no pugui ser jo, per això no acceptar-me és suprimir-me, és intentar enfundar-me en un pot de vidre quan sóc un oceà sencer.
He sentit, i m’he cregut massa mentides, massa petiteses, d’aquells que viuen en pots de vidre, i cases de cristall.
Ara vull sortir, que em vegi tot el món, que el meu cor anirà per davant, i un xic més envant, hi serà la meva ànima.
