He pensat, en aquest viatge que anomenem vida, ja podriem ser feliços i acceptar-ho tot des del primer moment. Però supòs que així no hi hauria res a recordar. Jo tanc els meus ulls ara per veure–hi millor per dintre, i vislumbr la cabra a sobre de la muntanya amb el cel blau. Així és la llibertat de veure-hi clar, des de dalt, amb un infinit terreny a la mirada. Tot gira al meu voltant, i res importa tant com el mirar.
El meu cos, encara adormit, camina, saltant de pedra en pedra pel riu, amb el so de l’aigua brotant de cada escletxa de terra… pensava que ningú, ni jo, no veia que hi ha terra sota l’aigua, però sí que es veu, perquè és cristal·lina, i això em fa pensar que algun dia, si sóc sirena, quan fineixi podré descansar sobre ella.