En un dia ennigulat com avui, on sembla que res passa vola per l’aire si és el vent que mou les fulles, i els avions a sobre del cap, em deman per què hi ha coses de les quals tots ens n’adonem tan fàcilment, com la mort d’una reina, l’impacte d’un huracà, o l’estrena d’una nova pel·lícula on surten els actors més emblemàtics…però, en canvi, veient com els arbres es balancejen, i la sang flueix pel cos, no ens adonem dels missatges invisibles que aquest emana, en i entre nosaltres, i en conseqüència cap a tots els altres éssers…
Hem creat el concepte que anomenem “malaltia”, igual que hem creat la roda del cotxe. Però, existia abans “la malaltia”? O simplement existia un fenòmen físic sense cap denominació ni cap judici? Cal preguntar-s’ho.
També hem creat el gratacel, i el soterrani, però el pujar i baixar de la muntanya a la cova ja existia. Amb això em deman si hem creat alguna cosa nova realment, o si ens hem dedicat a interpretar i renovar el que ja hi havia… A vegades ens ha acostat, ens ha facilitat la vida, –ja que no és realista pensar de forma idíl·lica en l’antiga i dura labor del camp– encara que d’altres cops és cert, que probablement tota aquesta aventura ens ha fet entrar en un embui… Però què és realment perdre’s, embuiar-se? I en quin moment es produeix? Em perd potser, quan deix que m’estiri bruscament un fil de pensament, o quan començ a acumular, un sobre l’altre, estímuls rebuts, com qui fa una biblioteca de pesats records i es dedica a reviure allò que no és present?…Quan pens que l’important pot esperar, i que lo complicat és més urgent? Segur, i no m’extranya, que llavors a la cura del cos li diguem malaltia, i a la neteja del plor tristesa. Que tinguem por del sol, i que només sapiguem parlar del temps, perquè les nostres interioritats són més difícils de destapar que la closca d’un pistatxo.
I avui, un dia ennigulat, m’assec aquí, en un racó perdut entre Artà i Capdepera, anomenat Sa Farinera, i m’atrevesc a dir i pensar que l’art és un procés químic. Hormonal. De pulsió, de necessitat. I que la química és una contemplació de la quietud. I aixecant-me, i vagant per la sala amb el rostre pensatiu, crec que he vist molt, però he mirat molt poc. I també, –i el més important– que a tot li vull trobar remei, com més aviat, millor. Crec que ens hem entrenat molt bé per cercar remeis, –ja que pens que no sóc tan única en tot això– però, en canvi, poc ens hem entrenat per trobar-los en el silenci, i de forma satisfactòria… Perquè cert és que quan he buscat el remei de tot tan aviat, m’he perdut com qui es perd en un quadre: altre cop per l’impuls. I sé cert que si aquest tipus d’impuls fós persona em diria: deixe’m en pau i vés a fer una volta. Però llavors no hi hauria res que buscar, i m’aturaria de mirar la tele, i les pel·lícules amb els actors emblemàtics, –perquè ningú no hauria creat televisors–, i em dedicaria a mirar les fulles, com es mouen amb el vent. Me’n adonaria de coses que ara no veig? Segur, i potser tendria més salut. Però al ser humana i haver d’estar sempre buscant, perquè he vengut a n’aquesta vida a equivocar-me, em don una estona més per perdre’m, fins que em torni a trobar. Una estona per crear embuis, i després vessar-ho tot, alliberant-me a un impuls, que tal vegada crea allò que ens agrada i fascina. I llavors li diem art.