Ja fa molt temps que em vaig plantejar escriure aquest article, però alguna cosa em returava perquè crec que és un tema que xoca molt amb la forma que hem tengut de construir els conceptes “femení-masculí” recentment. També xoca amb moltes branques del feminisme actual, que cada dia s’accepta més de forma inconscient , sense aturar-se a fer auto-crítica de què suposen realment algunes de les idees que s’hi accepten.
Primer de tot, vull aclarir que per a mi dir “femení i masculí” és el mateix que dir “yin i yang”, dues energies que s’entremesclen i es necessiten per crear l’equilibri vital. Aquestes energies existeixen en ambdues figures: home i dona, i fins hi tot en persones que no es senten identificades amb un gènere en concret. Tot i així, biològicament, homes i dones no som iguals, i tenim diferents necessitats, formes de comunicar-nos i veure el món, encara que avui, dins la cultura occidental, aquestes diferències cada vegada siguin més petites.
Per a mi és un tema superat l’entendre que per ser “diferents” en un sentit ampli, no hauriem de ser discriminats/des ni menyspreades de ninguna forma, crec que això, francament, hauria de quedar en el passat.
Però sí que m’agradaria il·lustrar sobre que algunes, i de fet moltes formes de concebre el femení i masculí que tenim avui no són més que la truita al revés del que estava abans, sense haver fet molt avanç real.
Per què dic això? Doncs bé, encara que el feminisme en plural ha estat i segueix sent molt, però que molt important per empoderar la dona de la seva part masculina, independent i autosuficient (no veient-la com una criatura desvalguda), no ha servit per empoderarla realment de la seva feminitat (perquè cap moviment social sol servir per sanar realment, sinó que això és un procés que van fent els individus amb el pas del temps, a mesura que la societat evoluciona).
I dic això perquè hem passat de pensar que la dona només és vàlida quan és sumisa, simpàtica, casolana, monògama i sexual en justa mesura (model que segueixen tenint alguns països no tan “desenvolupats”) a pensar que la dona només és vàlida quan és independent, autosuficient econòmicament, intel·ligent, i fins i tot competitiva i treballadora.
I aquest, és un gran error.
Perquè una cosa és permetre que la dona pugui fer feina i dedicar-se al que li agrada, cobrant el mateix i sent igual de reconeguda, que és fonamental. I una altra cosa és desvaloritzar tota la feina que han fet històricament les dones a casa, la grandíssima feina que suposa ser mare, o simplement el valor que aporta la dona al món amb la seva essència.
I amb els homes ha passat el mateix, hem passat de valorar un home fort, de ferro, exitós i treballador, a valorar la part emocional de l’home, que és molt important, però que pot fer-li tapar la seva masculinitat per por al rebuig. Un home heterosexual així, sempre buscarà una dona competitiva i masculina, perquè els humans sempre busquem equilibrar la nostra energia amb el que tenim al costat.
Tot i així he de dir que cada persona és un món, i que crec sincerament que el moment que vivim és molt necessari, perquè està permetent que les dones aprenguin a autosostenir-se, i que els homes aprenguin a obrir-se més a les seves emocions.
Però hem d’anar alerta en caure i pensar que aquest nou model és el final del trajecte, crec que ens queda molt per fer i per explorar abans de trobar la nostra brillantor total, sempre que tothom s’expressi amb naturalitat, sigui quin sigui el seu gènere, orientació sexual i identitat.