M’agrada la sensació de deixar d’intentar convèncer a algú, confiar en que entendrà el que jo trob valuós al seu moment. Ningú no necessita ser salvat, jo tampoc. I tot és un regal.
Darrerament veig més bellesa en la ciutat, ja me fix més en aquelles coses que realment vull veure, i menys en aquelles que passen rondant. Entenc que tothom té la seva realitat, i que es tracta de respectar-ho, i no entrar en ella, si no és desitjable.
Al fons qualsevol lloc pot ser casa. Pot ser estimat, simplement cal conèixer-lo prou, haver-s’hi apropat suficient. A mi em passa això amb els llocs.
A vegades me’n record del carrer on solia viure abans, fa 2 anys, pel barri de Sant Gervasi, on hi ha més arbres i l’aire és més net, però també menys juvenil. On la gent més aviat es mou per anar a fer feina, negociar, anar-se a fer la manicura, comprar a un forn o tallar-se els cabells. Molt poca cosa més.
Però pensant només en el carrer de Sant Elíes, un carrer que ben bé era com una muntanyeta que pujava fins a casa nostra, que tenia un edifici construcció, el supermercat petit on sempre hi havia una pakistaní molt amable o l’església plena de gent de l’opus que necessita cantar al seu Déu per sentir pau… sent enyorança. Com si aquell lloc, per haver estat vist pels meus ulls tantes vegades durant mig any, s’hagués quedat per sempre dins meu.
I no és una sensació nova, perquè des de petita la meva vida ja ha estat com un llarg viatge.