El camino

Si hay algo por lo que lucho, (si es que luchar puede ser algo viable para cualquiera)...eso es la voz.

El saber que en este preciso instante lo que se expresa es puro, es auténtico y sin coraza. La certeza de saber que nada más vale la pena en este mundo que compartir sin espejos. Sin proyecciones ni palabras encubiertas con otras que suenen mejor.

Melancolía (1)

Quan el vaig veure, sabia que era ell. S’assemblava al del somni, encara que no fós exactament igual. Però a mí això sí que m’era igual i em segueix sent igual avui dia. Hi ha persones, presències, que amaguen magnetisme més enllà de la seva pell. 

Record els llamps, els colors, blaus, negres, la melancolía…així com a ell li agradava dir-se. 

Al somni jo el curava, i ell em deia que faria el que fós per agraïr-m’ho, però l’agraïment no era necessari.