FERIDA
M’agaf una vida i la moc fins al final.
Tu no saps el que vull dir.
Juguem a joc, un joc de mal
perquè amb farina t’embrutis els dits
o amb l’agulla te’ls punxis.
Beu la meva sang, com un verí,
que bruixa sóc, i vull ser-hi.
–
I així va ser com van pintar les finestres, perquè no es vés que a dintre hi havia unes criatures ben diferents, a les narrades. Algunes embarassades, altres velles, que es reunien i feien pinya, per crear un espai, on expressar les ombres. I això sí, éren les bruixes.
–
Quan vaig sentir la paraula “Bruixes”, se’m encengué un fil de guspira dintre els ulls.
Vaig mirar al meu voltant, per veure parets blanques i res més.
Parets blanques, són parets, en el món occidental.
Però el fet diu, que per a bruixes, les parets blanques no són pas parets, no.
Sinó finestres, perquè per tot veuen una possibilitat cap a la purificació, cap a la trasformació del propi ésser.
–
No estic aquí per culpar, ni jutjar, el que pugui haver passat a l’història, m’he cansat de rebutjar. Malgrat tot, seria per mi mortífer callar el dolor i la glòria, que duim a dintre les dones, que hem vist, hem sentit, i que vivim, aquesta vida.
–
Hi ha coses que sent que no puc dir, germana.
Fes el camí de les noces, corre.
Abans de que el sol es pongui,
i torni la fresca.
Agafa el teu úter i sense remei banyel,
no hem aguantat, però tornarem
en el cos de les besnétes.
Fent una festa de bogeria, ens estiram els cabells,
cridant per les pèl-rotjes i per també les sàvies,
no hi ha dolor que es curi si s’amaga,
no hi ha dolor que es curi
si s’amaga.
Fes-me un ram de flors, i torna a la fresca,
demà serà un altre dia, i farem torns de la vigília.
-A mi se’m congelen els peus, només de pensar-ne.
Com amagaré la meva sang?
Com ploraré en silenci?
Els que se’m mostren com monstres,
diven saber.
Els que ja ni vull veure,
criden poder.
I què sé jo? Joveneta innocent?
Que sé jo de la vida? – Em demanen somrient.
Em diuen ; quan siguis gran ho sabràs,
la vida és allò, allò altre,
no siguis tan curiosa,
abaixa el cap, quan et parlen,
salvage…
Em queda callar, o anarme’n,
com van fer, tantes altres bruixes
que ja no volíen callar.
–
No vull parlar depressa,
no són elles, les bruixes.
No són unes terceres.
Som nosaltres. Sí et mir a tu, mire’m. ; d’on vé la teva sang?
I cada cop, cada cop sagnes i et dol… t’ha passat, que vols ser home?
A mi sí, del mal vaig arribar a maleïr l’existència.
Fins un dia, que descobrí, que això que em fa el cos,
és pura medicina. Que el cos és savi, i crida;
torna al teu origen,
escolta, ara, el que et deman.
Vull que quan et digui, crida ; cridis
Vull que quan et digui, plora ; ploris
i que quan vulguis estar sola ; et respectis.
Et pensaves que jo sóc el qui et fa aquest mal?
Si només puc ser un mirall.
Mire’t ara, mire’m ;
sóc tu, i et deman ;
que tornis.
PLAER
Et vol, l’ocell et vol, jo et vull aquí.
Em dones tot allò que podria desitjar, or.
No, no esperis, només una mica més, i ets al buit.
Mira, has arribat.
(obre els ulls)
I esque aquí hi ha un tresor
que il·lumina els carrers.
Confía en la meva bogeria, en les rialles
i en els llavis vermells.
Continua, deixe’m volar, ara per fi m’alliber,
obro les meves ales!
Accepto el meu poder,
d’humana.
Formam part de la creació i alhora tenim la capacitat de crear,
no és fantàstic?
Nosaltres, bruixes, sempre hem sabut escoltar, i escoltar-nos.
No necessit que ningú em digui que és cert,
que es comprovin els fanals.
M’iluminen fa mils d’anys,
en els que sempre he confiat.
Ningú ens tornarà el nostre poder,
sinó nosaltres.
Reclamem ara, la nostra natura,
facem, de fruites, bogeries.
Perquè boig està el món,
on no hi ha màgia.