Mir per la finestra i veig un gall que mou les ales, però no s’enlaira. El sol del capvespre banya les fulles, i una cortina de fum de coses que crema el veí, impregna l’aire.
Han estat dies estranys, dies, altre cop, d’introspecció. Amb aquest confinament més mental que físic, ja que les amigues passen pena i no volen veure a ningú: m’ensopego amb la meva pròpia presència.
Aquest cop no pretenc arribar a cap conclusió, vendrà només si li plau.
Una serenor estranya en dies estranys, on se’ns demana més perspicàcia d’opinió que mai abans.
N’hi ha que es queixen de desobediència i altres de restricció, sí, hi ha pensaments de tots colors. Però tant és estar a un cantó com a l’altre, l’únic que al fons es revela, és que no sabem.
El que crec que no es pot delegar mai, es tingui una opinió o una altra, és la llibertat de pensament. No es pot delegar a ningú, ni a un govern, ni a un col·lectiu, ni a un amic… Encara que a vegades sembli el més segur.
La llibertat de pensament és una de les coses més valuoses que tenim. L’esperit crític…sense ell estem perduts.
És per això que m’assec a contemplar els galls, que segueixen movent les ales malgrat no puguin volar, i me’n adon de que no sé perquè ho fan. Que m’agradaria saber-ho certament, però abans de fer cap suposició, em permet el plaer de no saber-ho. El plaer de no adoptar cap posició, i veure que no sempre és necessari per a la meva supervivència.
Avui tothom adopta una posició, com qui s’aferra al darrer tros de carn que li queda. Potser que siguem addictes a les conclusions precipitades? Aquestes es caracteritzen per no requerir-nos una especial escolta. Són satisfactòries, com una droga, perquè no et deixen tirat o tirada enmig del no res. Sempre et rescaten, però mai per molt temps. És per això que mudam de pell, de modes, d’idees, a vegades sense ser conscients de si són nostres.
L’altre dia vaig conèixer a una dona que volia posar un punt i apart a la seva vida, i havia decidit canviar-se de nom. Amb total respecte i cap ànim de jutjarla, però sí amb una intuïció contundent que em sortia de dintre, vaig dir-li que el seu “antic” nom, era el que més necessitava ser estimat, enlloc de sofrir rebuig, i que no hi havia res dolent en ser qui era. Ella, molt agraïda i receptiva, va alegrarse del meu comentari, i això em va fer sentir bé.
Però també em va fer pensar molt, em va fer pensar que potser ens fixam en les coses equivocades, en lo superficial. Que donam poder a unes idees, a un nom, que només són adorns de la nostra personalitat, però no tenen el poder canviar-nos, no per si sols.
Altre cop, són coses amb les quals ens identifiquem, per no sentir-nos enmig del no res. I tot això ens distreu de sentir el que duim a dintre.
Però ja no tenc por a que no avançem, ja no tenc la necessitat de forçar les coses. Ara veig bellesa, fins hi tot en la ignorància, fins hi tot en la lentitud.
No hi ha lentitud, dir que un procés és lent sempre comporta compararlo amb un altre. I no hi ha dues persones iguals.
Alhora, dir que la humanitat evoluciona a poc a poc seria comparar-la amb una altra, i aquesta altra, com a mínim jo no la conec. Segurament es tracta d’una humanitat imaginària!